Història

Els orígens del poble es remunten a l’edat mitjana tal com ho evidencia que entre finals del segle IX i primers anys del segle XI es troba documentat el topònim Segúries amb diverses variants: Seguriliis (898), Segurilias (904) o Segurilies (1054).

Des de la primera meitat del segle X aquesta contrada va estar sota la jurisdicció del monestir de Sant Joan de les Abadesses; l’any 1127, l’abat Berenguer Arnau obtingué del comte Ramon Berenguer IV permís per establir un mercat setmanal a la població.

Sembla que aquesta patí els efectes dels terratrèmols esdevinguts el 1152 i que l’abat Pere Soler (1203-1217), n’ordenà la reconstrucció. L’abat que el succeí, Arnau de Cursavell, concedí carta de poblament i franqueses el 1217 als que hi vivien o bé volguessin establir-s’hi, malgrat això, la població no passà mai de 30 o 35 focs, xifra que disminuí a menys de 20 degut a la pesta negra del segle XIV.

Durant aquest període, el veïnat de la Ral, adscrit al municipi de Sant Pau, va tenir més importància que aquest per motius administratius. L’explicació és que el rei Jaume I volia fundar una vegueria a Camprodon, però davant la negativa del monestir de Sant Pere de Camprodon a cedir la vila perquè passés a ser de domini reial, el monarca aconseguí, de l’abat de Sant Joan, el pla de Miralles el 1248. En aquest indret establí un nucli urbà, anomenat la Reial, en què situà la vegueria. L’any 1206 la jurisdicció s’estenia per Sant Joan, Sant Pau, el Riberal de Sant Joan, Surroca, Ogassa, Sant Pere Espuig, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Salvador de Bianya, Tregurà i Salarsa.

Un altre fet que corrobora la importància de la Ral és que el 1388 s’hi construí una església dedicada a Santa Maria de Gràcia; l’actual data del 1609 quan es va refer la primitiva. La vegueria amb els anys anà perdent competències fins a la seva abolició el 1716.

L’estancament de la Ral coincidí amb el progressiu creixement urbanístic i demogràfic del nucli de Sant Pau, al segle XVII tenia 51 famílies; l’any 1787 hi vivien 379 persones, xifra que el 1860 fou de 486.

L’activitat econòmica predominant era l’agricultura, amb el conreu de cereals, patates, blat de moro i farratges, i la ramaderia amb explotacions de bestiar boví i oví. També s’establiren molins fariners al costat de cursos fluvials. No serà fins a les darreries del segle XIX i la primera meitat del segle XX quan el sector econòmic es diversificà amb una explotació de fabricació de ciment i dues centrals hidràuliques (El Mariner i Brandia) de producció d’energia elèctrica per mitjà de l’aprofitament de l’aigua del riu Ter. També s’instal·là, entre altres sectors, la fàbrica Llaudet de tintura i acabats de cotó, la fàbrica d’embotits Lapedra i una serradora.

Ha estat durant els segles XIX-XX que Sant Pau de Segúries ha modernitzat els seus equipaments per a oferir una qualitat de vida digna als que hi resideixen habitualment i als turistes esporàdics; l’església parroquial, de dissenys innovadors (1971), l’escola pública “Els Pinets”, el centre d’assistència primària, el pavelló poliesportiu, bastit els anys seixanta i que fou dels primers a fer-se a la província… transformacions que també han tingut un clar reflex en l’àmbit urbanístic, amb l’expansió del nucli urbà en les proximitats de la carretera que travessa la població, amb l’edificació d’habitatges i naus industrials. Però també hi ha hagut un creixement del teixit associatiu, essent-ne un precedent la Germandat de Sant Pau, creada el 1894, i actualment el Club Esportiu i Cultural, que té cura de l’organització dels principals actes lúdics de la població entre els que destaca la Caminada Popular per la Via Romana de Capsacosta.